Presentació

Encetem aquest projecte des de l’Ateneu Alellenc, per tal de recuperar uns temps, uns fets i unes gents que els visqueren. No son uns fets qualsevol, car evidenciaren el caràcter i la personalitat d’un poble i foren la entrada a un temps de foscor i negació. El nostre desconeixement i la reducció d’aquest anys a tòpics i mentides convertides en veritats a cop de ser repetides fins l’absurd, fan més imprescindible, si és que això és possible, la necessitat de recordar i posar en just valor les accions dels que ens precediren. D’aquesta faisó recuperem el que ens pertany per dret i renaixem com a poble, com a nació.

Permeteu-nos que abans del què us expliquem el cóm.

El projecte que encetem tindrà una durada d’un any, començant aquesta Diada de 2012 i cloent-se una any després a la Diada de 2013. Serà aquest any que dedicarem als fets en que intervingueren els nostres herois, en el seu 300 aniversari. Començarem amb una exposició, coincidint amb la festa de la verema, fins el dia onze. Dins d’aquesta exposició es duran a terme xerrades, presentacions i d’altres actes. Després i fins a cloure l’any anirem programant diferents actes divulgatius cada mes fins acabar amb una altre exposició coincidint amb la festa de la verema 2013 i acabant aquell onze de setembre.

Per tal d’aconseguir el màxim efecte, i que tota la informació quedi disponible per a consulta hem creat aquest blog, on anirem incloent tota la informació i material gràfic i visual que es vagi generant. D’aquesta manera el blog anirà creixent amb el projecte i gràcies a les aportacions dels nostres col·laboradors. En aquest camí, que podrem fer tots i en qualsevol moment, anirem recuperant el nostre passat, i esperem que d’aquesta manera puguem entendre millor el nostre present i encarar amb esperança i decisió el nostre futur.

Què és el que hem de recuperar i perquè celebrem el 300 aniversari el 2013 i no el 2014.

Comencem explicant el per què de la data.

Tenim per cert que commemorem com a diada nacional el onze de setembre un record de la derrota de Barcelona l’any 1714, que fou el final d’una guerra hispànica per la successió a la corona Espanyola. Si bé els fets i la manera com ens els han explicat podrien induir-nos a acceptar com a certa aquesta afirmació, el nostre objectiu és revisar-la per demostrar quina va ser la realitat, i al fer-ho evidenciarem la inexactitud intencionada d’aquest discurs que ens hem empassat sense quasi qüestionar.

A la mort de l’últim sobirà dels estats hispànics de la casa del Habsburg, Carles II sense descendència, s’obri la cursa a la successió, que acabà amb la usurpació de la corona per part de la família dels borbons. Aquesta havia estat exclosa explícitament de la línia de successió per el pare de Carles II, el sobirà Felip III, i ratificada aquesta exclusió per el mateix pontífex, que és qui ratificava a reis i emperadors. S’ha demostrat abastament que el testament que nomenava successor a Phillipe, Duc d’Anjou (el que seria Felip IV a Catalunya i V a Castella) és fals . Per tant comença el conflicte amb mentides (actitud com veurem habitual en els borbons) i traint la voluntat expressa dels sobirans de la dinastia regnant fins aleshores, amb la complicitat de la cort, noblesa i església castellanes, principalment, que pretenien culminar així una uniformització de tots els regnes i territoris als usos i lleis de Castella. Un procés que ja havia començat obertament amb el Memorial del Conde-Duque de Olivares a Felip III en el primer terç del s.XVII.

Per aquest motiu estenem el període a estudiar des dels inicis d’aquest segle fins a ben entrat el s.XVIII. Veurem també la estreta relació de la Guerra de Separació (mal anomenada dels segadors) amb la següent de successió, configurant la primera com a clar antecedent de la segona, amb intencions i objectius coincidents.

La importància i valor dels fets que treballarem dona com a any cabdal el 1713. És l’any de la signatura dels tractats o acords d’Utrecht, que conclouen el conflicte successori a la corona hispànica. Entrem doncs en aquest any en un nou conflicte que ja no és per la successió.

Catalunya, mitjançant la reunió de la Junta de Braços de la Diputació del General (Generalitat) en absència del sobirà legitim, Carles III d’Àustria, que havia abandonat el principat , decideix el juliol de 1713 continuar sola la guerra contra les dues corones borbòniques, la francesa i la castellana,

ENDEFENSA DE LES SEVES LLIBERTATS I CONSTITUCIONS

que constituïen el nucli de l’estat que conformaven els territoris catalans de la monarquia hispànica, en aquells moments, el propi principat com a matriu (incloent la actualment anomenada “franja de ponent”i els comtats del nord cedits a França per el Tractat dels Pirineus per Felip III de manera il·legal), i els Regnes de València, Mallorques, Aragó, Sicília, Nàpols, Còrsega i Sardenya. Alguns d’ells ja ocupats per els usurpadors borbons.

Aquesta decisió de continuar la guerra a ultrança fou comunicada mitjançant Ban a la població el nou de juliol, i per carta a l’Emperador Carles d’Àustria i a d’altres representants.

Aquest és el comportament heroic que volem destacar, i que es produí col·lectivament el juliol de 1713. Més enllà de comportaments heroics puntuals més o menys freqüents davant el esdevenir d’uns fets, dels que el comú de la població no en tenia el control, el fet que volem remarcar i que traspua heroïcitat, honor, orgull, responsabilitat, amor a la pàtria, i compromís en la defensa de l’estat de dret i de les llibertats i Constitucions de la nació és:

La ferma i conscient decisió, amb total i complet coneixement de totes les circumstàncies i de la magnitud de la força de l’adversari al qual decidien enfrontar-se. El manteniment d’aquesta decisió a ultrança, depreciant el perill d’enfrontar-se a un exercit molt més nombrós i a uns estats, el francès i el castellà, en aquell moment amb molts més recursos, ja que la resta d’aliats havien abandonat la lluita. La certesa en la justícia de la seva lluita, i la manera d’enfrontar-la, sense defallir, i de manera conscient, organitzada i professional. No fou una lluita de civils desarmats contra l’invasor, es desplegaren unes forces i uns exèrcits amb un entrenament, equipament, valor, comandaments, armament, disciplina i tàctiques molt superiors a les de l’enemic, encara que menys nombroses. Així com el suport de la població, malgrat la dura repressió i política de terror , extermini indiscriminat i saqueig, duta a terme per les forces borbòniques.

Per aquesta raó i moltes d’altres que anirem descobrint al llarg d’aquest any, és per el que volem commemorar els 300 anys d’aquesta decisió en el marc d’un conflicte que encara no s’ha clos, i que no ho farà mentre quedi un sol català que estimi la terra i treballi i lluiti per la seva llibertat.

Els honors que retrem als herois del nostre poble : Salvador Lleonart, Francesc Lleonart, Jaume Lleonart, Marianna de Copons i Josep Antoni Mata Copons, volem que es facin extensius a tots aquells ja siguin de nom conegut, com molts d’altres que quedaran en l’anonimat, per la seva participació en la honorable lluita de tota una nació.

Eixos i tesis de treball que demostrarem en el decurs del projecte.

La existència d’un estat, Catalunya, totalment independent de la resta de territoris de la monarquia hispànica i amb els que tan sols compartia sobirà. Evidenciarem que es tractava d’un estat totalment diferent als altres contemporanis. Un estat amb unes administracions en las que hi havia representació de tots els estaments que configurava la societat d’aquell temps. Un estat on el poble era dipositari de la sobirania i el sobirà, el príncep, no podia legislar ni decidir sense la participació , pacte i acceptació de les corts, on hi era representada la societat . Una administració on els càrrecs eren electes d’entre els proposats per els diferents estaments de la societat i el seu mandat era temporal, no indefinit. Un estat on les propostes de llei sorgien de tots els estaments, i no solament del reial. Un estat que havia nascut, crescut i adquirit la potencia gràcies a la participació de tota la societat, de tota la nació de costat amb el seu príncep. Un estat que els seua contemporanis consideraven pràcticament una república.

L’existència d’un conjunt de lleis que definien l’estat, les Constitucions de Catalunya, hereves dels Usatges de Barcelona, i que es legislaven en Corts, el poble de costat amb el seu Príncep, i que eren d’obligat compliment, tant pel poble com pel sobirà, que no era reconegut com a tal fins que jurava obeir-les i defensar-les. Aquest cos legal era completament diferent a la de la resta d’estats de la monarquia hispànica i de les altres europees. Donava drets a tots els ciutadans catalans, i evidentment obligacions, era tremendament garantista i configurava el que avui entenem com un estat de dret. A diferència de les constitucions actuals, que son considerades inalterables o de molt difícil modificació, i que son elles les que defineixen la nació, aquestes tenien la capacitat d’anar adaptant-se al pas del temps i als canvis i noves necessitats que es produïen en una societat dinàmica i en constant evolució. Per aquesta raó el camí constitucional català es perllongà durant més de quatre segles des de que el rei Pere II comença el sistema de Corts i Constitucions, elles permeteren el gran avenç i evolució de la societat catalana i s’anaren adaptant a les diferents necessitats, sempre amb el vist i plau de les dues parts, el poble i el Príncep. La nació definia les lleis, i no les lleis a la nació. Trobarem també que en molts aspectes aquestes Constitucions que els borbons ens arrabassaren amb mentides i traïcions, segueixen avui en dia, sent més avançades que moltes del s.XXI, i molts conceptes que en ells trobem formen part intrínseca del cos de constitucions tan respectades i alabades com la francesa o la dels Estats Units de Nord Amèrica, d’altres han restat oblidats fins a la seva recuperació arran de la creació de la Comunitat Econòmica Europea, actualment Unió Europea.

L’existència d’un exèrcit català, Un cop retirat l’exèrcit imperial, moltes unitats enquadrades dins d’aquest exèrcit passaren a estar sota comandament exclusivament català junt amb d’altres de nova creació. Era un exercit dels més moderns del seu temps, tant per equipament i uniformitat, com per armament, disciplina, entrenament, capacitació dels seus quadres de comandament i tàctiques emprades. També existia una milícia urbana, molt professional, molt ben preparada i equipada, en alguns casos millor que l’exèrcit regular, i amb uns comandaments formats a la Escola Militar de Barcelona. La Invicta Coronela de Barcelona n’és un exemple, però se n’aixecaren més en altres ciutats. El grau de militarització i mobilització de la població catalana, sempre havia estat molt alt, i pràcticament tota la població disposava d’armes de foc. La indústria de guerra catalana també era un referent a l’època.

L’existència d’una societat dinàmica i emprenedora, amb una economia potent, que destacava en producció , exportació , comerç i innovació. A diferència de l’estat castellà, que durant aquells segles havia fet fallida diverses vegades, i en tornaria a fer en segles posteriors, Catalunya disposava d’un teixit productiu i de comerç important, les seves rutes de comerç, tal com en segles anteriors, s’estenien arreu del món conegut, i configuraven una societat rica i pròspera, com es pot comprovar en la gran profusió de construccions tan civils com religioses de l’època, impensables per una societat que estès en decadència tal com ens han volgut fer creure.

La ferotge, ordenada i decidida defensa de Barcelona, i heroic comportament tan de l’exèrcit regular que la defensava com al final de la Invicta Coronela, recolzats en tot moment per la població civil, que també ajudà en la defensa. El setge i el salvatge bombardeig a que fou sotmesa la ciutat, i que en contra del que ens han volgut fer creure, Barcelona mai fou vençuda, mai es rendí, i un cop l’Exèrcit de les dues Corones va aconseguir enrunar una part de la muralla, no aconseguia entrar, gracies a la ferotge defensa per part de les companyies de la Invicta Coronela. Prenent la decisió el comandant Borbònic Duc de Bergwik d’acceptar capitulacions honroses de la ciutat, davant el fet d’haver perdut més de la meitat del efectius del seu exèrcit i disposar la Invicta Coronela de més del 65% dels seus . Davant la perspectiva d’una lluita carrer a carrer, on podia acabar perdent tot el seu exèrcit.

Foren unes Capitulacions on es comprometé, sota paraula d’honor , a respectar la vida i les hisendes dels defensors. Compromís que el borbò no respectà i executà i expropià a gran part dels defensors de la ciutat. Traint el compromís pactat aconseguiren el que no pogueren per les armes.

I tot aquest camí cap on ens porta?

Tot aquest procés de recuperació històrica persegueix dues finalitats, que acaben fonent-se en una de sola. La primera és honorar a tots aquells que ho donaren tot per uns ideals, per una manera de viure i entendre el món a través de la catalanitat. Només aquesta ja paga tot l’esforç i dedicació que abocarem al projecte. La més important però, i única finalitat del coneixement ver de la nostra història és entendre perquè va succeir i el perquè de com va passar. Aquestes conclusions, més interpretatives son cabdals per treure’n lliçons per a que no torni a passar i per a poder entendre el que passa en el present. Aquest coneixement és també imprescindible per poder encarar el futur amb garanties de no repetit els errors i millorar tot allò que varem fer bé. Entendre les actituds i motius de les accions passades, que veurem reflectides en les accions presents, i d’aquesta manera podrem anticipar-nos per no tornar a caure en els mateixos errors.

La interpretació que en fem , i que esperem que a mida que avanci el projecte aneu compartint és la següent:

La manifesta voluntat de destruir Catalunya i la catalanitat no és fruit d’un odi irracional, ni d’enveja, ni perquè ens volguessin sotmetre per colonitzar-nos i espoliar-nos, no rau en una voluntat d’enriquiment a costa nostra ni de voler aconseguir el que teníem. És, al nostre entendre, molt més simple i perversa alhora.

La nostra simple existència com a societat lliure i avançada amb uns sistemes de govern participatius, i on la iniciativa privada podia reeixir sense l’aixopluc del poder dominant, era una terrible amenaça per a les monarquies totalitàries i absolutes que s’havien configurat al nostre voltant. Com a tal amenaça calia destruir Catalunya, anorrear la nació i els seus membres, eliminant qualsevol vestigi de catalanitat i esborrant-ne tot record. Ja que la nostra identitat i el nostre caràcter estava en la gènesi d’aquest estat que s’anomenava Catalunya. Com un càncer la nostra concepció de viure en llibertat, sense sotmetre’ns a una autoritat imposada, podia desfer com un castell de sorra els fonaments del poder que sustentaven aquestes monarquies, on el poder del rei, emperador o papa era absolut. El català no té amo ni senyor, pacta. És aquest esperit indòmit el que ens fa tan perillosos, és aquesta certesa de ser un home lliure i d’actuar com a tal el que més por fa a aquells que pretenen dominar als demés. No esperem ser governats, ni bé ni malament, volem governar-nos nosaltres mateixos, el pacte és una decisió consensuada, el pacte és una decisió adaptable, el pacte és una manera de trobar un punt mig que beneficii a tothom. El pacte és una manera incontrolable de prendre decisions, perquè depèn de la voluntat i el criteri de tots els que participen en la presa de la decisió. I és cert que una voluntat pot ser comprada o corrompuda, som humans, som vulnerables a temptacions, però no poden ser comprades ni totes ni sempre. La única manera de dominar un home lliure és eliminar-lo, i la única manera de dominar un poble lliure es eliminar-ne el màxim nombre d’individus, i sobre tot la consciència i el record d’haver-ho estat. I aquest serà l’ultim eix de treball, l’intent d’anorrear un poble i tot vestigi de la seva existència

En tot aquest procés ens acompanyaran el nostres herois, que amb aquest últim servei a la Pàtria ens conduiran cada un d’ells en un aspecte diferent de la recuperació de la memòria del que fórem , del que encara som i del que tornarem a ser.

Josep Antoni Mata Copons, com a noble i diputat del braç militar de Catalunya, a més de capità de la Invicta Coronela, ens guiarà en el descobriment dels aspectes relacionats amb la organització de l’estat, les seves lleis i Constitucions, administracions, organismes i pràctiques en l’exercici de les seves funcions de govern.

Salvador Lleonart, com a cap dels serveis d’espionatge i intel·ligència del exèrcit català ens farà de guia en el descobriment de les relacions diplomàtiques i internacionals del conflicte i el perquè del fets que succeïren

Francesc Lleonart , com a capità agregat de la Invicta Coronela ens descobrirà els aspectes i fets de la defensa de Barcelona durant el seu setge, en el decurs del qual hi trobà la mort. Així com els aspectes molt interessants de la Invicta Coronela com a milícia ciutadana reglada.

Marianna de Copons, des de la seva posició d’espia destacada ens guiarà en el coneixement de la societat civil catalana, la seva puixança i dinamisme, també serà la millor amfitriona per descobrir el paper que tingué la dona austriacista, que mereix un tractament específic per la seva importància.

Jaume Lleonart, com a tinent de cavalleria del Regiment Pere Bricfeus de l’exèrcit exterior, comandat pel Marqués de Poal, serà el capità de la nau en el viatge de descoberta del que fou el exèrcit de Catalunya, les seves tàctiques, unitats, campanyes etc.

L’Ateneu Alellenc enceta aquest camí però el viatge és de tots els catalans, de tots nosaltres. Per això necessitem la seva participació, ja sigui com a espectador, donat-lo a conèixer a d’altres, fent comentaris al blog i participant en les discussions o participant activament en la organització d’actes o en la creació de material didàctic i de difusió, també si feu tasques d’investigació sobre el tema o teniu coneixements per abordar la creació de continguts, sereu benvingut al projecte i la vostre col·laboració valorada com mereix. És i ha de ser un projecte viu, la seva participació l’enriquirà i el farà una mica més de tots nosaltres.

Podeu contactar amb nosaltres al correu ateneualellenc@gmail.com

Us hi esperem, us hi volem i us hi necessitem

Salvador Bonada Font

Ateneu Alellenc

President

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s